Enredada a tu cuerpo desperté un día. En un susurro me regalaste un nuevo nombre. Lo repito en mi mente, nunca en voz alta. Temo que se escape, que el sonido lo disuelva… Deseo que sólo habite en mi cuerpo.
20 de des. 2010
Mi nombre secreto
Siento tu respiración en mi oreja, ese dulce aire agrio de cada madrugada. Creo que aun no estoy lista para abrir los párpados.
Me pierdo por un mundo sin espacio, un lugar de inmensas vidas soñadas y de secretos. Mis pies sienten las cosquillas del frío cuando la noche se levanta de nuestras almohadas y las horas llegan a su fin. Entonces, empiezo a ver con claridad, con la cara hinchada y las mejillas llenas de babas. No puedes disimular tu amor mientras me arropas. Oigo tu voz aún lejana. Un sonido que apaga mi confusión, me despierta diciéndome que estoy en casa.
Cada mañana, sin luz en el cielo, me traes a nuestra vida, y hoy, después de diez años y un día, tu tierno: ‘bon día, baldufeta’ se convierte en mi primera felicidad.
Rosa Ojeda. 13.12.2010
soledat
Em costa dir-me, igual que em costa dir el nom dels altres. No em veig al mirall quan dic el meu nom i no veig el nom als ulls de les persones que conec. La veu, la paraula, fan fixar el pensament, és clar, perquè fàcilment ens perdem en vacil·lacions i no hi hauria manera d'explicar les coses. Posar noms és com dibuixar imatges a la ment i aprendre com són.
Així, a poc a poc, igual que muda el temps, i les estacions de la vida, canviem de nom. De filla o de neta, passem a mare, o a iaia, potser dona gran o gran dona i tot a la vegada, bella o vella. De muller a divorciada. D'estudiant a professora, de treballadora o aturada a jubilada. I amb el temps un nom de diagnòstic ens farà cloure el teló.
Cada cop que em dic o et dic erro. Segur que només m'aproximaré a una petita part de l'essència del que veig, del que conec o intueixo. Fins i tot de mi mateixa.
A vegades, em fa l'efecte que les paraules dites es perden en la confusió del soroll que ens envolta, que parlant per parlar oblidem els significats i contribuïm a distanciar-nos aliens a la tragèdia. Enmig del brogit perdem l'ofici d'escoltar, d'escoltar-nos. I arriba el dia que ens adonem de sobte, amb una certesa fins llavors obviada, que per molt que frisem per explicar-nos, la comprensió vindrà de l'amor i no pas del que coneguem. Tanmateix sempre hi haurà un racó de silenci dins nostre on jeu Soledat, el nom que desconeixia, el meu nom secret.
13 de des. 2010
Yo soy
Soy esa chica sola e irreal
que amaste entre algodón y felpa.
Soy tu niña secreta
blanda y muda.
Soy esa carne inerme
agua de tu piel salada.
Soy anónima
delirio de tu desquicio
despojo de tu incesto
burla de tu violación.
Rosa Ojeda. 29.11.2010
La Lògica Bomberiana
Ja s'ho deurien haver imaginat quan de petita, al parvulari, va arribar a casa amb un zero a l'exercici dels diagrames de Venn. La mestra encara es feia creus de com aquella nena, que semblava tan espavilada, es va entestar a posar tots els gomets quadrats en el conjunt de la rodona i els gomets rodons en el conjunt del quadrat. La nena que era es va sorprendre, era evident que la raó per posar uns o d'altres venia del seu raonament lògic; que els gomets quadrats venien exposats al costat del conjunt rodó i els rodons del conjunt quadrat.
Immediatament se la va educar per seguir els dictats de les convencions estàndard i així va ser com la lògica se li va convertir en un criteri enfadós.
Com el dia que la van fer adonar-se que era nena i no pas nen, calia posar-li faldilles per convèncer-la? O aquell altre dia, a l'Institut, en el test de dibuixar un arbre a classe de filosofia, va dibuixar l'arbre més gran que ningú es pogués imaginar. Tan gran que no cabia al full. “Se le va la olla” li van comentar.
La Lògica, en majúscules, era una una paraula feixuga que l'obligava a pensar com qui l'havia inventada. I ella tenia la seva pròpia imaginació per fer-se'n una altra de molt més atraient. Aquella espontaneïtat innocent la feia estranya en un món de cartesians. Però, com diuen, la realitat, de la que tothom està d'acord, és persistent, i així va anar fent una vida plena d'idees estrafolàries xocants amb el sentit comú.
Fins que ja de gran va aconseguir el títol oficial: Diplomada en Equips d'Intervenció de Conats d'Incendi. Un curset que van promocionar a la feina on treballava. Per fi era bombera, de baix nivell, però bombera en definitiva! Pocs podien conèixer l'íntim orgull que la omplia per dins. Així era ella.
29 de nov. 2010
Te vi
Hace un par de días
te vi en la calle.
Decidí.
No era el mejor momento para iniciar
una historia juntas.
Hoy,
la irrupción del gris en el cielo
fue una invitación a llevarte
a mi hogar.
¿Dónde te coloco?
¿Qué sitio te sienta mejor?
Veloz recorrido por casa.
Elijo.
Serás mi compañera
en las horas de escritura.
Mis dedos se deslizan
sobre el teclado del ordenador.
Te miro de reojo.
Me sorprende
lo amarilla que eres.
Escojo una vida
Me encantan los colores difuminados,
la luz de la tarde, el olor a melocotón.
Escojo la felicidad sentada en mi cuarto,
retengo una sensación antes de añorarme.
Dibujo mi futuro en la pared,
escribo con los ojos cerrados
casi despierta, a punto de recordar
por qué sigo aquí.
Abro la puerta, entra el aire,
huele a algodón y felpa.
Mi pecho se hunde ardiendo,
en la infancia que hiere, rota.
Me quedo callada, quieta,
escojo una vida,
la vida después del maltrato.
Rosa Ojeda. 22.11.2010
22 de nov. 2010
Expediente
Nací entre dos generaciones la X y la Y
Fue en otoño, ocho meses después del 23F
Con la última nevada mi padre nos abandonó
mi madre buscó una casa junto al mar
lejos de la montaña, los pastos y las cabras.
Crecí en la ciudad. Fui a la guardería y al colegio.
Me llamaban Heidi porque tenía los mofletes siempre
sonrosados. Llegué a la pubertad después de la caída
del muro y pasé mi primera regla en plena guerra
de los Balcanes.
Viví mi adolescencia entre drama y drama.
Entre el grunge, el sexo, las drogas, las fiestas,
los piercings y las peleas familiares.
Entré en la universidad junto con la globalización,
con un portátil y un móvil.
Entonces el mundo se aceleró, y yo, simplemente,
empezaba a buscar mi lugar.
Rosa Ojeda. 15.11.2010
expedient
Barcelona, a dotze hores i cinc del 19 de gener de 2030
Expedient 59/30
Segons m'indiquen, el cos de la Sra LFS s'ha trobat cap a les nou hores del matí després d'un avís, per part dels veïns, a causa de l'alerta dels miols del seu gat. S'ha requerit la intervenció dels bombers per accedir a l'habitatge de la difunta. El cadàver de la dona d'un seixanta anys, mostra bon aspecte en un incipient rigor mortis. La posició dels cos, en decúbit, reposant al llit i sense indicis de violència, indiquen una probable mort natural. La temperatura del cos ens aproxima a deduir l'hora de la mort...
... estava morta. Sentia la veu monòtona del forense apuntant les dades del seu informe. Havia tingut una bona vida, filla del baby boom i els anhels dels anys setanta del passat segle... aquí deixo els meus somnis.
Morir sola, si s'ha viscut una bona vida, és senzill.
Signat: el Forense de Guàrdia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)