preguntes

I per què, mama? Per què? Per què? Per què?

Si ja vaig anar ahir al col·legi, avui també?

Per què no puc fer pipí ara, senyoreta?

Els camells dels Reis Mags també pugen a l'ascensor per portar regals, papa?

Si la x, és la x, per què he de saber-ho amb una equació?

Quan es cobra es donen diners o te'ls donen?

Madre Eugènia, de qué nos vino a salvar Jesucristo?

Per què m'ha de venir la regla si vull ser un nen?

Què és una palla, teta? Que això fan? No pot ser!

Per què sóc com sóc?

Per què no m'estima?

Per què no em deixa em pau?

Per què no m'ha vingut la regla?

Per què haig d'anar a treballar avui?

Què vol dir això d'aquí de la nòmina?

Quan diu que val aquest pis?

Per què no tinc mai diners i a aquell li sobren?

Per què m'haig de casar?

És nen o nena?

Per què sóc jo la que sempre neteja el lavabo?

Per què se'm cau la pell cap avall?

Nen, per què no marxes?

Només em queda això de pensió?

Ara sóc diabètica, doctor?

Quina pastilla em toca ara, filla?

Per què em deixeu sola?

No et puc respondre a tot a la vegada, cuca!

Adolescencia

Hoy renuncio a todo, renuncio a lo único que tengo, nadie me lo va a devolver.

Quizás las explosiones cesarán. Los llantos enmudecerán y los chillidos del alma serán silencio. Mi cuerpecillo rígido y retorcido se relajará, y lo que había sido el sollozo y el aullido de una niña desatinada volverá a convertirse en un llanto ordinario de temor.

Rosa Ojeda. Escrito en octubre de 1996

www.ruseta.com

30 de marzo de 1998

Tengo pipí. Voy corriendo al baño. A estas horas me cuesta concentrarme en orinar así que espero, cuando el pipí empieza a salir está tan caliente que incluso me quema y me escuece. Miro mis bragas, están demasiado blancas, no veo ni una mancha, nada, y así, sin querer, me acuerdo de un día.

El día en que sentí un dolor especial, un dolor nuevo que mi cuerpo ha recordado durante todos estos años. No fui consciente de lo que todo eso significaba hasta que vi como desaparecías, entonces sentí que eras real, sentí cómo me desgarrabas por dentro y sentí que ya era demasiado tarde para ti. Cuando me enteré de que estaba embarazada no tuve miedo, sabía que tenía que abortar y seguir con mi vida. No fue una decisión difícil, ni siquiera consideré la posibilidad de que existieras, de que fueras importante. Pero algo cambió tumbada en esa camilla, tuve miedo, mucho miedo. Las lágrimas me caían por las mejillas, aparté la cara hacia un lado y entonces te vi. Vi cómo me dejabas muy despacio, vi cómo mi útero se vaciaba. Vi mi interior.

Sé que salí distinta, más encerrada, mayor. Yo decidí que no te quería y en realidad no te echo de menos, ni siquiera pienso en ti. Pero hoy mis bragas siguen siendo blancas. Ni una mancha. Nada. Y me pregunto qué significará.

Rosa Ojeda. 15.01.2010

www.ruseta.com

1991

Aprendí a cocinar, a comer rápido,

a planchar la ropa y a respirar.

Aprendí a querer a una madre de vino y humo

a sostener sus sombras cada noche.

Aprendí su tragedia de abandono y anhelo

su voz muda de mentiras.

Aprendí a huir despacio

a crecer sola y a ser fea.

Aprendí a ser fantasía.

Rosa Ojeda. 06.01.2010

www.ruseta.com

coses de ma mare

Mi madre era la polvorilla de la casa, con sus bonitas trenzas y los ojos bien grandes. Creció entre los brazos de sus cuatro tías: la Frasquita, la Maria, la Antonia, la Josefa y de mi abuela la Dolores, como la muñeca de sus juegos en las tardes soleadas del cortijo Las Mulicas. Allá, cerca del río Almanzora, en Almería. Pero la guerra se llevó las buenas cosas y trajo los piojos y los moros, mucho que obedecer y rezar, de trabajo poco y más hambre. Por mal que supiese a mi yaya, tomaron el camino del emigrante, para Barcelona se vinieron con mi abuelo y mi tío, entonces tan solo un bebé.

Del campo a vivir realquilados en un piso de la calle Rosellón, no Rosselló com diem ara, ja amb quatre anys era el cul d'en Jaumet i feia de les seves. De qui sinó va ser la idea de fer passar al meu oncle d'una banda a l'altra de les balconades d'un quart pis? No es pot dir dolenteria, que la meva mare és bona de mena, més aviat l'esverament de les ganes de fer i desfer i no parar mai. Potser el malnom del meu avi, “el Roque” venia per les seves trapelleries, així doncs, ja se sap, l'herència genètica no es fa pregar.

Amb la meva mare o et venen ganes de sortir corrents o t'encaterina amb el seu somriure dolç. Us podria explicar força anècdotes, però cap com la del dia que en anar a escola vaig deixar-me la bossa de l'equip de gimnàstica. Imagineu-me que ja era al carrer fent el gest de donar-me un cop de cap: La bossa! Veieu-me com corro cap al portal de casa meva i truco al porter electrònic: nyeeec! Mama m'he deixat la bossa de la gimnàstica. Ella que em respon accelerada: ja te la tiro! I jo pensant: com ha dit? Vaig treure el cap per sota la filera de balcons de la finca on vivia, no m'ho podia creure, ma mare, bossa en mà, es preparava per llençar-me-la a la vorera des d'un setè pis! Vet-t'ho aquí que la seva mala punteria i la força de l'empenta van ser fatals. La bossa va anar a caure a sobre el sostre d'una furgoneta immensa que passava pel carrer. Patapum! La furgoneta va frenar en sec, la bossa va caure uns metres més enllà, jo que l'anava a recollir dissimuladament, mentre el xofer espantat sortia del vehicle. Així va ser, girant el peu per sortir corrents, que vaig veure de reüll com l'home guaitava d'on venia l'explosió mirant els pneumàtics, i poc després, com m'envermellia a mesura que m'apropava a l'escola. Coses de la meva mama i els balcons. És única.