Mi madre era la polvorilla de la casa, con sus bonitas trenzas y los ojos bien grandes. Creció entre los brazos de sus cuatro tías: la Frasquita, la Maria, la Antonia, la Josefa y de mi abuela la Dolores, como la muñeca de sus juegos en las tardes soleadas del cortijo Las Mulicas. Allá, cerca del río Almanzora, en Almería. Pero la guerra se llevó las buenas cosas y trajo los piojos y los moros, mucho que obedecer y rezar, de trabajo poco y más hambre. Por mal que supiese a mi yaya, tomaron el camino del emigrante, para Barcelona se vinieron con mi abuelo y mi tío, entonces tan solo un bebé.
Del campo a vivir realquilados en un piso de la calle Rosellón, no Rosselló com diem ara, ja amb quatre anys era el cul d'en Jaumet i feia de les seves. De qui sinó va ser la idea de fer passar al meu oncle d'una banda a l'altra de les balconades d'un quart pis? No es pot dir dolenteria, que la meva mare és bona de mena, més aviat l'esverament de les ganes de fer i desfer i no parar mai. Potser el malnom del meu avi, “el Roque” venia per les seves trapelleries, així doncs, ja se sap, l'herència genètica no es fa pregar.
Amb la meva mare o et venen ganes de sortir corrents o t'encaterina amb el seu somriure dolç. Us podria explicar força anècdotes, però cap com la del dia que en anar a escola vaig deixar-me la bossa de l'equip de gimnàstica. Imagineu-me que ja era al carrer fent el gest de donar-me un cop de cap: La bossa! Veieu-me com corro cap al portal de casa meva i truco al porter electrònic: nyeeec! Mama m'he deixat la bossa de la gimnàstica. Ella que em respon accelerada: ja te la tiro! I jo pensant: com ha dit? Vaig treure el cap per sota la filera de balcons de la finca on vivia, no m'ho podia creure, ma mare, bossa en mà, es preparava per llençar-me-la a la vorera des d'un setè pis! Vet-t'ho aquí que la seva mala punteria i la força de l'empenta van ser fatals. La bossa va anar a caure a sobre el sostre d'una furgoneta immensa que passava pel carrer. Patapum! La furgoneta va frenar en sec, la bossa va caure uns metres més enllà, jo que l'anava a recollir dissimuladament, mentre el xofer espantat sortia del vehicle. Així va ser, girant el peu per sortir corrents, que vaig veure de reüll com l'home guaitava d'on venia l'explosió mirant els pneumàtics, i poc després, com m'envermellia a mesura que m'apropava a l'escola. Coses de la meva mama i els balcons. És única.
