soledat

Em costa dir-me, igual que em costa dir el nom dels altres. No em veig al mirall quan dic el meu nom i no veig el nom als ulls de les persones que conec. La veu, la paraula, fan fixar el pensament, és clar, perquè fàcilment ens perdem en vacil·lacions i no hi hauria manera d'explicar les coses. Posar noms és com dibuixar imatges a la ment i aprendre com són.

Així, a poc a poc, igual que muda el temps, i les estacions de la vida, canviem de nom. De filla o de neta, passem a mare, o a iaia, potser dona gran o gran dona i tot a la vegada, bella o vella. De muller a divorciada. D'estudiant a professora, de treballadora o aturada a jubilada. I amb el temps un nom de diagnòstic ens farà cloure el teló.

Cada cop que em dic o et dic erro. Segur que només m'aproximaré a una petita part de l'essència del que veig, del que conec o intueixo. Fins i tot de mi mateixa.

A vegades, em fa l'efecte que les paraules dites es perden en la confusió del soroll que ens envolta, que parlant per parlar oblidem els significats i contribuïm a distanciar-nos aliens a la tragèdia. Enmig del brogit perdem l'ofici d'escoltar, d'escoltar-nos.  I arriba el dia que ens adonem de sobte, amb una certesa fins llavors obviada, que per molt que frisem per explicar-nos, la comprensió vindrà de l'amor i no pas del que coneguem. Tanmateix sempre hi haurà un racó de silenci dins nostre on jeu Soledat, el nom que desconeixia, el meu nom secret.