Ja s'ho deurien haver imaginat quan de petita, al parvulari, va arribar a casa amb un zero a l'exercici dels diagrames de Venn. La mestra encara es feia creus de com aquella nena, que semblava tan espavilada, es va entestar a posar tots els gomets quadrats en el conjunt de la rodona i els gomets rodons en el conjunt del quadrat. La nena que era es va sorprendre, era evident que la raó per posar uns o d'altres venia del seu raonament lògic; que els gomets quadrats venien exposats al costat del conjunt rodó i els rodons del conjunt quadrat.
Immediatament se la va educar per seguir els dictats de les convencions estàndard i així va ser com la lògica se li va convertir en un criteri enfadós.
Com el dia que la van fer adonar-se que era nena i no pas nen, calia posar-li faldilles per convèncer-la? O aquell altre dia, a l'Institut, en el test de dibuixar un arbre a classe de filosofia, va dibuixar l'arbre més gran que ningú es pogués imaginar. Tan gran que no cabia al full. “Se le va la olla” li van comentar.
La Lògica, en majúscules, era una una paraula feixuga que l'obligava a pensar com qui l'havia inventada. I ella tenia la seva pròpia imaginació per fer-se'n una altra de molt més atraient. Aquella espontaneïtat innocent la feia estranya en un món de cartesians. Però, com diuen, la realitat, de la que tothom està d'acord, és persistent, i així va anar fent una vida plena d'idees estrafolàries xocants amb el sentit comú.
Fins que ja de gran va aconseguir el títol oficial: Diplomada en Equips d'Intervenció de Conats d'Incendi. Un curset que van promocionar a la feina on treballava. Per fi era bombera, de baix nivell, però bombera en definitiva! Pocs podien conèixer l'íntim orgull que la omplia per dins. Així era ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada